LES IDEES...

A darrera d'una gran obra, sempre hi ha un projecte que és fruit d'una idea prèvia. Per molts i molt forts que siguin els components d'un col·lectiu, mai podran assolir un bon resultat si no hi ha una idea, que com la brúixola en el vaixell, assenyali el camí per arribar a bon port.

Hi ha moltes obres escrites per grans especialistes que expliquen la història de la Maçoneria. Aquí solament s'esbossen quatres línies mestres, que es pensa que poden ajudar a entendre una mica millor, el perquè, i la manera en que la Maçoneria ha influït en la nostre societat.

A principis del segle XVIII, Anglaterra havia ja patit guerres religioses i una revolució en paral·lel, que va acabar amb la monarquia absolutista decapitant al seu rei, per tornar desprès de Cromwell a una monarquia parlamentària, que matisava l'autoritat màxima política i religiosa, que requeient en el rei. En aquest entorn, la nou nata Maçoneria especulativa, impulsora de la Il·lustració, no es va veure com un perill pels dos estaments que sustentaven l'estat: el polític (Monarquia parlamentària) i el religiós (l'Església anglicana). De fet, els personatges més rellevants de les Grans Llotges durant moltíssims anys, eren aristòcrates i clergues.

La situació en el Continent era una altra, en funció de la posició en que es trobaven cada un dels dos estaments esmentats. En tot Europa les monarquies eren absolutistes, però la influència de l'estament religiós, variava en cada país, en funció que sigués protestant, catòlic o mixt.

Simplificant el problema es podria afirmar, que la Maçoneria era considerada com un element agressor, distorsionant i desequilibrant del "estatus quo" del país, per banda de tots els estats amb un estament polític, monàrquic absolutista; però s'intensificava aquesta percepció negativa, en aquells estats a on a més, l'estament religiós era exclusivament catòlic. La lluita dels estaments polítics i religiosos, per el manteniment d'aquell "estatus quo" d'una banda, i la de modificar-ho, per part de la Il·lustració (Enciclopedistes, Maçoneria, etc), per l'altra, té el desenllaç més important 65 anys més tard amb la Revolució francesa.

A partir d'aquell moment, fins a final de la segona guerra mundial (trenta cinc anys més tard a Espanya). La oposició a la Maçoneria de l'estament polític, anava desapareixent en la mida que els estats es convertien en repúbliques, o monarquies parlamentàries; i s'anava incrementant, en els estats, a on l'estament polític estava representat per monarquies absolutistes, estats autoritaris i l'estament religiós quedava representat per l'Església catòlica. Reacció tàcticament comprensible per les enormes pressions socials interiors, i de tipus polític exteriors, a la que es veien sotmesos aquest tipus d'estats no democràtics.


En un intent de estructurar en quins àmbits la Maçoneria catalana va incidir en la seva societat, aportant els seu granet de sorra per poder passar de ser un estat absolutista, a un estat constitucional, es poden fer el següents apartats que apareixen en el menú de desglòs de l'esquerra o al peu

Ser una persona lliure és el primer requisit que es demana per ser maçó. No fa estrany doncs que a Catalunya (seguint les passes de França), la nostra Maçoneria estigués lligada amb el moviment lliurepensador, que proclama uns principis bàsics relacionats amb els dos estaments que controlaven l’estat:

- El polític, promovent la democratització del país i la instauració dels valors republicans.

-El religiós, amb l’anticlericalisme.

A totes i cadascunes de les agrupacions lliurepensadores de Catalunya es troben maçons entre els seus dirigents i fundadors.

El mateix moviment lliurepensador del darrer terç del segle XIX, troba enormes problemes per definir què és el lliurepensament, i no és infreqüent sentir que el lliurepensament és més un mètode que una doctrina. Un mètode, que aplica a l’anàlisis de la societat dels seu temps i situa l’església catòlica en el primer lloc, seguit per la Monarquia absolutista, en una jerarquia d'enemics de la Llibertat. Els esforços per combatre aquets enemics s’han de centrar en promoure:

-Un ensenyament laic en el camp escolar.
-Allunyar a la dona del catolicisme.
-La laïcització del naixement, matrimoni i la mort.
-El republicanisme com paradigma democràtic.
-La Separació de l’església i l’estat.

Entrar en profunditat a parlar sobre el Lliurepensament, no és la funció d'aquest treball, però sí que es vol ressaltar alguns aspectes en relació al binomi Maçoneria/Lliurepensament:

- Si mirem l’acció social fora de la llotja, feta pels germans, veiem que els maçons, amb el seu treball de recerca d'una societat més lliure, promouen i rescolzen moviments socials avantguardistes en totes les èpoques, encara que tinguin un origen alié a la Maçoneria; en aquest cas el Lliurepensament.

-Prendre consciència del llarg camí recorregut com maçons/lliurepensadors i valorar en cada moment fins a on s'han arribat a assolir els objectius, després de 130 anys... és un treball que s’hauria de fer amb certa freqüència.

Articles com el que va sortir a la revista filomaçònica "La Solidaridad", fan conèixer als lectors de l'época, l'obscurantisme que regna a la Universitat de Manila, on els alumnes juren agenollats "defender y permanecer fieles a las doctrinas tomísticas, encadenando así la ciencia a la eterna inamovilidad del dogmatismo", i que son reveladors de la pugna entre la única institució encarregada de l'ensenyament a Espanya, que era l'Església, i les noves corrents de l'ensenyament racionalista, positivista i darwinià, que pugnen per imposar-se, lluitant per la llibertat de càtedra.

El moviment escolar laïcista, fou una de les plataformes en que treballaren més còmodament, els heterogenis enemics de l'Església, en els darrers decennis del segle XIX, terreny en el convergien republicans, anarquistes i la maçoneria.

Una vegada mes, la nostra maçoneria recolza un moviment social progressista, tan a nivell individual col·laborant com mestres, com a nivell de llotja, creant escoles laiques en molts llocs de Catalunya, i en alguns casos organismes aglutinadors com la "Sociedat Catalana de Amigos de la Enseñanza Laica" en el 1880, que n'aplegava nou escoles cinc anys més tard. Una nova entitat d'aquest tipus es creà entre 1885 i 1886 amb el nom de "Centro Cosmopolita de Enseñanza Libre Popular de Cataluña".

A les comarques gironines l'activitat escolar laicista era considerable; hi han notícies per a la creació d'una escola laica per ambdós sexes i una d'arts i oficis, com també d'una biblioteca i un ateneu, per part de la Llotja "Gesoria" de Sant Feliu. La Llotja "Alerta" de Caçà de la Selva creà una Escola Politècnica. La Llotja "Luz de la Selva" de Llagostera, tenia en funcionament una escola laica en 1888. La Llotja "Progreso Portbouense", també mantenia un col·legi laic en 1889. El mateix per part de la Llotja "Redención" de Palamós, amb una escola laica i una escola obrera nocturna; per la seva part, l'altra llotja de Palamós, "Paz", subvencionava una escola d'ambdós sexes, on un dels seus membres impartien classes.

Es continua veient en aquesta relació "Maçoneria / Ensenyament laic", aspectes comuns als altres binomis comentats:

-Acció social fora de la llotja, encara que en aquest cas predomina més, el treball a nivell de llotges, que el dels germans individualment, si exeptuem els casos a on participaven en les funcions docents.

-Recolzament molt actiu en la recerca de la Llibertat, a moviments socials avantguardistes, encara que no són originats per la pròpia Maçoneria, en aquest cas, l'ensenyament laic.

Prendre consciència del camí recorregut, i com amb el pas del temps s'ha batallat perquè l'ensenyament, a part de laic fos públic i desprès universal (a més de Llibertat, la Igualtat).

Veure en la situació actual de l'ensenyament i les discussions polítiques en la societat catalana, fins a on s'ha arribat a assolir els objectius sobre aquest tema després de 130 anys... i vetllar perquè no es doni cap pas en rera.

Encara que cal distingir a l'hora de parlar de la intervenció de la Maçoneria en la política, entre l'àmbit de de la Obediència, el de la llotja i el personal, és inqüestionable que aquesta relació s'ha donat, especialment en el personal, algunes vegades a nivell de llotja i mai (que tingui constància), a nivell d'Obediència. També és cert que hi havia un ampli ventall maçònic, que anava des d'enemics declarats de qualsevol intervenció política que es pogués interpretar com a favorable a algun corrent polític, fins a els defensors acèrrims de la intervenció política per aconseguir (implantant els valors republicans), la construcció d'un nou Estat, liberal i secularitzat.

Hi ha que recordar que la divisa maçònica "Llibertat, Igualtat, Fraternitat", té en la filosofia i el simbolisme maçònic diferents nivells d'interpretació, que poden anar de la mística, a la política activa; a on una, no exclou l'altra. En tot cas, i amb poques excepcions, la Maçoneria catalana va veure en el sistema repúblicà i els seus valors, unes oportunitats més clares i objectives d'aconseguir una societat més lliure i justa, que amb la monarquia.

Això no vol dir ni unanimitat en la decisió de la participació política, ni uniformitat en els que sí van decidir participar. Hi han maçons en pràcticament totes les formacions i en tots els grupuscles del ventall republicà, des del partit republicà progressista, partit republicà centralista, republicans federals... és a dir, l'opció republicana va des de l'insurreccionisme militar burgés, al federalisme radical, passant per la dreta pactista de Fusión republicana.

Pot ser que per tot això, no és casualitat que en tota la història d'Espanya, solament hi ha hagut dos Presidents de Govern catalans (i el segon, a més, maçó), Estanislau Figueras i Moragas, i Francesc Pi i Maragall, ambdós en la I República (encara que va durar poc :-)), i el primer que va proclamar l'arribada de la II República, va ser una altre català: el President Macià (que no era maçó, encara que si ho van ser els dos presidents posteriors) :-) .

Una altra vegada es vol ressaltar varis aspectes en la relació al binomi "Maçoneria/ Republicanisme":
-La acció social fora de la llotja, feta pels germans. --Són els maçons que amb el seu treball en la recerca d'una societat més lliure, promouen i rescolzen moviments socials avantguardistes en la seva época, però d'origen aliens a la Maçoneria; en aquest cas el Republicanisme.
-Prendre consciència del llarg camí recorregut, amb dos repúbliques de curta durada, una guerra civil, una llarga dictadura i una monarquia parlamentaria, i veure en les discusions en la nostra societat actual i els seus valors, fins a on s'han arribat a assolir els objectius, després de 130 anys...és un treball que s'hauria de fer amb ua certa freqüència.

Maçoneria i el feminisme
Aclarit en l'apartat anterior "La dona", que el tema sobre l'admissió de la dona a la Maçoneria, encara no està aclarit per banda d'algunes Obediències, però (que penso) que s'acabarà aclarint :-), es passa a esbossar la relació de la maçoneria amb la dona, no tant com membre maçona (encara que també), sinó com membre de la societat del darrer terç del Segle XIX.

L'abisme que separa els mons masculí i femení, comença a fer-se incòmode a l'home, a partir d'un moment concret, que es pot situar per Catalunya en les dècades de 1870-1880. Els líders més preclars del ventall progressista català, on sempre es pot constatar la presència maçònica, prenen consciència que en la seva trajectòria progressista, estan deixant endarrere la meitat del món i de les seves pròpies famílies. El maçó, el lliurepensador, el republicà o l'àcrata, senten la divisió entre els dos sexes, fins el punt que es veuen abocats a donar solució a un conflicte, en que l'església té un paper rellevant. D'una banda els homes tenen l'enemic dintre del seu llit, ja que la dona és l'aliada i el portaveu del capellà; d'altra, el capellà té accés a la vida íntima de cada llar i de tot el que es fa i desfà. Apartar la dona del catolicisme, per extirpar l'enemic en la seva pròpia casa, es converteix en un objectiu sobre el que es posen ha que treballar.

El primer moviment "feminista-masculí" centra la recuperació de la dona per a la causa de l'alliberament social, objectiu amb el que coincideixen amb les primeres feministes, i amb la mateixa vehemència, que és la necessitat d'apartar a la dona del catolicisme.

Ni a Catalunya ni enlloc en tot l'Estat, no hi ha ha un moviment sufragista a la manera anglosaxona, i es per això que uns dels sorprenenets camins que van servir per vehicular a la dona als moviment feministes, vénen per uns fenòmens avui en dia pràcticament desapareguts, però de forta implantació en reunions socials de l'època: l'esperitisme, i en menys mesura el lliurepensament; tots dos molt vinculats a la maçoneria i que permeten el naixement del moviment d'emancipació de la dona, al nostre país.

Malgrat el problema sobre l'acceptació de la dona a la Maçoneria esmentat al principi, hi ha constància permanent de la seva presència en les llotges catalanes. A part de les "llotges d'adopció" per a dones, hi ha constància de dones treballant a Llotges amb els homes; Ángeles López de Ayala, és l'exemple més important de les feministes dins i fora de la maçoneria, i era afiliada a Llotja Constància com secretària i amb el grau 30è, apareix també Clotilde Cerdà Bosch (filla de l'urbanista Idelfons Cerdà), Isabel Zwonar, Dolores Zea, Júlia Aymà etc.

A Girona tenim constància d'una dona, Agustina Taverner Blanquet, “Lluna” de nom simbòlic de la llotja "Luz" de Figueres, i d'una proposta de la Llotja Progreso Portbouense, per constituir una cambra d'adopció per a dones.

Es pot concloure, que encara que la presència de les dones a les llotges no va ser mai gran, tampoc es podria considerar exclusivament testimonial, si més no, per la relevància d'alguna d'elles; que la Maçoneria cercant la coherència, va entendre que no es podia deixar a la dona fora de les nous moviment progressistes, i tan per aquesta raó, com per deslliurar-se del problema que representava la seva pròpia dona, com font d'informació i com portaveu del capellà a casa, va promoure tota mena d'activitats per començar a caminar cap a la igualtat entre els dos sexes.

També en aquest binomi "Maçoneria / dona" es poden resaltar alguns aspectes comuns als altres vists fins ara:

-Són els maçons que amb el seu treball en la recerca d'una societat més lliure i més igualitària, promouen i recolzen moviments socials avantguardistes en la seva época, però d'origen aliens a la Maçoneria; en aquest cas el Feminisme
-Prendre consciència del llarg camí recorregut. En la II República les dones ja van poder votar com els homes, i com s'ha anat incorporant a la universitat, al món del treball, en la participació en càrregs de responsabilitat (polítics, administració, empreses) i veure en els debats de la nostra societat actual si s'han arribat a assolir els objectius, després de 130 anys.

Aclarit en l'apartat anterior "La dona", que el tema sobre l'admissió de la dona a la Maçoneria, encara no està aclarit per banda d'algunes Obediències, però (que penso) que s'acabarà aclarint :-), es passa a esbossar la relació de la maçoneria amb la dona, no tant com membre maçona (encara que també), sinó com membre de la societat del darrer terç del Segle XIX.

L'abisme que separa els mons masculí i femení, comença a fer-se incòmode a l'home, a partir d'un moment concret, que es pot situar per Catalunya en les dècades de 1870-1880. Els líders més preclars del ventall progressista català, on sempre es pot constatar la presència maçònica, prenen consciència que en la seva trajectòria progressista, estan deixant endarrere la meitat del món i de les seves pròpies famílies. El maçó, el lliurepensador, el republicà o l'àcrata, senten la divisió entre els dos sexes, fins el punt que es veuen abocats a donar solució a un conflicte, en que l'església té un paper rellevant. D'una banda els homes tenen l'enemic dintre del seu llit, ja que la dona és l'aliada i el portaveu del capellà; d'altra, el capellà té accés a la vida íntima de cada llar i de tot el que es fa i desfà. Apartar la dona del catolicisme, per extirpar l'enemic en la seva pròpia casa, es converteix en un objectiu sobre el que es posen ha que treballar.

El primer moviment "feminista-masculí" centra la recuperació de la dona per a la causa de l'alliberament social, objectiu amb el que coincideixen amb les primeres feministes, i amb la mateixa vehemència, que és la necessitat d'apartar a la dona del catolicisme.

Ni a Catalunya ni enlloc en tot l'Estat, no hi ha ha un moviment sufragista a la manera anglosaxona, i es per això que uns dels sorprenenets camins que van servir per vehicular a la dona als moviment feministes, vénen per uns fenòmens avui en dia pràcticament desapareguts, però de forta implantació en reunions socials de l'època: l'esperitisme, i en menys mesura el lliurepensament; tots dos molt vinculats a la maçoneria i que permeten el naixement del moviment d'emancipació de la dona, al nostre país.

Malgrat el problema sobre l'acceptació de la dona a la Maçoneria esmentat al principi, hi ha constància permanent de la seva presència en les llotges catalanes. A part de les "llotges d'adopció" per a dones, hi ha constància de dones treballant a Llotges amb els homes; Ángeles López de Ayala, és l'exemple més important de les feministes dins i fora de la maçoneria, i era afiliada a Llotja Constància com secretària i amb el grau 30è, apareix també Clotilde Cerdà Bosch (filla de l'urbanista Idelfons Cerdà), Isabel Zwonar, Dolores Zea, Júlia Aymà etc.

A Girona tenim constància d'una dona, Agustina Taverner Blanquet, “Lluna” de nom simbòlic de la llotja "Luz" de Figueres, i d'una proposta de la Llotja Progreso Portbouense, per constituir una cambra d'adopció per a dones.

Es pot concloure, que encara que la presència de les dones a les llotges no va ser mai gran, tampoc es podria considerar exclusivament testimonial, si més no, per la relevància d'alguna d'elles; que la Maçoneria cercant la coherència, va entendre que no es podia deixar a la dona fora de les nous moviment progressistes, i tan per aquesta raó, com per deslliurar-se del problema que representava la seva pròpia dona, com font d'informació i com portaveu del capellà a casa, va promoure tota mena d'activitats per començar a caminar cap a la igualtat entre els dos sexes.

També en aquest binomi "Maçoneria / dona" es poden resaltar alguns aspectes comuns als altres vists fins ara:

-Són els maçons que amb el seu treball en la recerca d'una societat més lliure i més igualitària, promouen i recolzen moviments socials avantguardistes en la seva época, però d'origen aliens a la Maçoneria; en aquest cas el Feminisme
-Prendre consciència del llarg camí recorregut. En la II República les dones ja van poder votar com els homes, i com s'ha anat incorporant a la universitat, al món del treball, en la participació en càrregs de responsabilitat (polítics, administració, empreses) i veure en els debats de la nostra societat actual si s'han arribat a assolir els objectius, després de 130 anys.

Els intents de donar a la maçoneria una organització federalista, o si més no, ajustada a la realitat plural espanyola, té els seus orígens en els "Estatutos Generales de la Francmasoneria Espérica Reformada", publicats en l'any 1843, a on s'establia que Espanya quedava dividida maçònicament en quatre grans departaments, amb tres districtes cada un, governats per les Llotges Metropolitanes. Un del districtes del Departament Oriental, era Catalunya, amb seu a Barcelona; però al 1849 va ser dissolt, sembla que per raons polítiques.

Així i tot, la impossibilitat d'actuar amb un mínim d'autonomia amb una estructura maçònica, que a imatge de la política, es centralitzava tot el poder a Madrid, així com també, la completa independència dels tres primers graus simbòlics, en relació als filosòfics, en el Ritu Escocès Antic i Acceptat, aprovada a partir del Congrés de Laussane de 1875, va fer que fos creixent una corrent autonomista, lligada al federalisme republicà, que en definitiva, no feia més que reproduir en els medis maçònics, la realitat política i social del país. Tanmateix (cosa gens estranya :-)), els intents d'autonomia maçònica no eren gens ben vistos per les obediències amb seu a Madrid, ni pel seus representants a Catalunya.

Així doncs, l'organització més important que naixé defensant la independència de les llotges de graus simbòlics, i que pretenia unir tota la maçoneria catalana, va ser el "Gran Capítulo Catalán" en l'any 1880, del qual Rossend Arús fou el seu primer Gran President. Així i tot, va tenir un vida molt curta, sembla que víctima de influències que, entre altres raons, s'exercia per altres obediències espanyoles, fetes per neutralitzar l'intent d'independència maçònica.

Solament es va salvar la Llotja "Avant" que sota l'impuls de Rossend Arús, va significar anys més tard la constitució definitiva d'un poder maçònic a Catalunya, al col·locar-se sota la protecció del GOLU, que va permetre la creació de la "Gran Logia Simbólica Departamental de Cataluña" el 2 de gener de 1885. Certament la nova situació no era pas la independència completa, però es va considerar un pas que calia fer per aconseguir l'objectiu final.

A conseqüència de la mort del Gran Mestre del GOLU el comte Paratty, desprès d'unes converses posteriors, mantingudes a Lisboa amb els nous representants, i a pesar dels seus resultats, el grup fundador de la Gran Logia, estava decidit a constituir una Obediència pròpia pels mitjans que calguessin, i aprofitant que tenien un poder que els hi permetia una autonomia, utilitzà unilatiralment el decret, per a convertir-se en poder independent. Així el 31 de gener de 1886 es formava la GLSRC (Gran Logia Simbólica Regional Catalana). El català fou la llengua utilitzada a totes les sessions de l'Assamblea, tan en les intervencions com en els documents, encara que no s'han trobat proves que demostrin que va passar el mateix amb les llotges que la formaren (el que demostra les grans dificultats en trobar persones amb coneixement escrit del català). Es va tenir que esperar fins a la II República perquè la llengua del país sigui declarada oficial i ensenyada en els centres educatius.

La GLSRC fou reconeguda per el Gran Orient Nacional d'Espanya, mitjançant el tractat conveni signat el 17 de juliol de 1887. Tanmateix la seva vida va estar condicionada per les seves relacions conflictives amb el Gran Orient Espanyol, que desprès de moltes vicissituds van acabar en 1923 ampliant l'àmbit territorial de la GLSRC a tot l'estat espanyol, amb l'obligat canvi de nom per el de la "Gran Llotja Espanyola". en 1929 la nova GLE va crear la Llotja Themis amb l'objecte que fos l'embrió d'una nova obediència independent de la maçoneria catalana, i que va acabar amb la constitució del Gran Orient Independent Català el 1936, però que va estar ràpidament engolit per l'aixecament feixista, amb el final de la exterminació de tota la maçoneria a Catalunya i a la resta d'Espanya durant quaranta anys. En la província de Girona, hi ha constància d'una llotja del GLSRC a Sant Hilari de Sacalm i a Breda.

Com en cada un dels apartats anteriors, suggerim fer alguna reflexió sobre la situació social del tema tractat, des del període que va del darrer terç del segle XIX, a l'actualitat. A casa nostra actualment, tenim Obediències d'àmbit estatal i d'àmbit català, com és el cas de la G.L.C. (Gran Lógia de Catalunya) i el G.O.C. (Gran Orient de Catalunya) que conviuen sense problemes, i en les que cada germà pot parlar lliurement amb l'idioma que li sembli més oportú; cosa diferent és l'idioma en que es fan els treballs, que forçosament obliga a optar per un o l'altre; en aquest sentit, si alguna llotja d'obediències d'ambit estatal, han sol·licitat autorització per poder fer els treballs en català, sembla que no han tingut cap problema, perquè hi ha constància que tan la G.L.E. com la G.L.S.E. tenen algun taller en Girona, o ciutats relativament properes a la província, a on es treballa també en català.

La Maçoneria és Universal, i per aquest objectiu tenim que treballar tots els maçons, però la Maçoneria no obliga a ningú a renunciar al seu país, la seva cultura o la seva llengua, i en aquest sentit, és considera molt positiu les opcions que ofereix les diferents Obediències maçòniques a les persones que viuen a Girona ciutat o a la seva província.

Encara que no és un tema especialment indicat per comentar-lo a una persona, que solament està cercant informació per veure si dóna el pas per entrar a la Maçoneria, per la seva relevància social, i per la seva incidència en la Maçoneria, es pensa que té de saber que la acceptació de la dona dintre de la Ordre, no és unànim, degut a que tradicionalment s'ha dit que ..."un maçó, és un HOME lliure i de bones costums".

El que s'exposa a continuació, és solament per reflectir la una opinió personal (es pensa, que molt compartida, encara que segur amb diferent matisos), sobre perquè és compatible la preséncia de les dones i la tradició.

No ens embrancarem aquí en el debat encara molt vigent, sobre si la dona, pot o no, ser maçona. Primer, per què en el nostre taller hi han unes quantes germanes que treballen com tothom, i segon per compartir plenament el criteri mantingut per bons mestres, en el sentit de que les "fites" (llindars tradicionals, que limiten les normes maçoniques, i conegudes en anglès per "landmarks"), eren i tenen de ser, fruit de la tradició i per tant, transmesos de manera oral, entre qui té autoritat per transmetre'ls i el que té el dret de rebre'ls.

Les "fites" o llindars tradicionales, al haver-se transcrit sobre paper (i encara que fent tothom un esforç, s'admeti que puguin ser totes, i les mateixes que eren) , van perdre unes característiques bàsiques essencials: Una formal, que era obvia, deixaven de ser transmeses pel boca-orella, entre el mestre i l'aprenent o fadrí, impedint poder afegir tota mena d'explicacions addicionals i respondre a totes les preguntes que es poguessin fer, perquè l'esperit de les "fites" o llindars tradicionals, quedessin ben gravats en la memòria del receptor... perquè a partir del moment que quedaven fixades en un text, perdien la riquesa dels matisos que donen la possibilitat d'obtenir respostes a les preguntes fetes. L'altre característica essencial perduda, és de fons; es tracte de la pèrdua d'una "elasticitat" mínima, però indispensable, que permetia a les "fites", mantenir el seu esperit original, encara que amb la possibilitat de incorporar matisos que les feien ser plenament vigents i funcionals en cada moment.

Tan sols hagués estat necessari una reunió d'un nombre senars i reduït de les autoritats màximes, en la interpretació d'aquelles "fites" orals, asseure's al voltant d'una taula en una cambra adequada i confortable, i petar la xerrada una estona fins arribar a un acord interpretatiu, de fins a on arribava l'esperit d'un "fita" en concret, i com havia que interpretar quin era el territori delimitat per la línia intangible que uneix AQUESTA fita amb les ALTRES (única manera de delimitar un territori); per poder ser aplicades a una nova situació específica. ... i aquí pau, i allà glòria.

Quants problemes s'hagués estalviat la Maçoneria, si les "fites" haguessin continuat amb la "rigidesa elàstica" d'un costum consuetudinari, en lloc de la "rigidesa rígida" d'una llei estricta, que sembla no tenir cap parlament reconegut que la pugui modificar, i que també sembla que no permet cap interpretació, que no sigui la textual.

No deixa de ser curiós, que un país com Anglaterra que ha renunciat a tenir una constitució escrita (com la resta del Món), a favor de la costum consuetudinària i la tradició, fos també el país que al crear la Maçoneria especulativa, sacrifiqués la costum consuetudinària de les "fites" creades per la tradició, per fer-ne una rígida i tancada Constitució (constitucions d'Anderson).

Acabada la 2ª Guerra mundial, les societats a on la Maçoneria ha tingut una implantació tradicional (Europa occidental, Amèrica del Nord i Canadà, Austràlia i Nova Zelanda), entra en un període d'avanços socials i tecnològics, enormes i mai vistos abans, sens dubte promoguts per molts factors, i a on la Maçoneria està en el grup dels més importants. Aquest èxit, paradoxalment sembla haver paralitzat a la Maçoneria, haver-la deixat sense objectius... sembla en definitiva, haver-la fet quasi "morir d'éxit" .-).

El lliure pensament, els valors republicans, l'ensenyament públic, les reivindicacions obreres, la incorporació de la dona a la societat i les relacions amb l'església, entre altres grans temes, han experimentat un salt qualitatiu i en positiu extraordinari, totalment impensable a principis del segle XVIII.

Té futur la Maçoneria? Si es vol continuar impulsant la lluita contra el analfabetisme i per l'escola pública, el lliurepensament, contra l'absolutisme, la separació església-estat, la alliberació de la dona, els drets bàsics dels treballadors... la resposta és que ho tenim "pelut", si més no, en la zona del món a on la Maçoneria ha tingut una presència més important. Normalment, les constitucions d'aquestos països, ja s'encarreguen de garantir (si més no, formalment) tots aquests drets.

Doncs, què podem fer? Una vegada més, hi ha que insistir que la opinió exposada sobre el tema, és personal i completament subjectiva i que per tan, no representa a ningú més que a mi com maçó, situat en un entorn geogràfic "provincià" i per tant lluny dels centres intel·lectuals, polítics i socials. La resposta que em faig a mi mateix a la pregunta és: "el de sempre"...i el que sempre han fet els vells maçons ha estat treballar. Treballar dintre de la llotja per cercar la llum, i sobre tot, treballar fora en la societat, ajudant a fer bons ciments per aixecar sòlides parets que permetin una bona coberta. Per això veig (simplificant) tres grups d'activitats,entre les que puc escollir:

1.-Mirar si les "velles idees" exposades s'han assolit completament, o si penso que encara hi han dificultats per pensar i parlar d'alguns temes, o que els valors democràtics del republicanisme encara no són plenament vigents, o si l'ensenyament public és de qualitat i laic, o si els drets dels treballadors estan sempre garantits per tots els que treballen, independent de la seva nacionalitat, o si la participació de la dona es fa amb igualtat de sous i d'accés als càrrecs de responsabilitat política, administrativa o empresarial, i si són semblants als dels homes, o si totes les religions tenen garantides les possibilitats d'adoctrinar a tots els ciutadans que ho demanin, perquè esperen trobar en cada una d'elles un camí espiritual, i si està garantit que cap d'elles puguin imposar les seves doctrines, sobre qui no siguin el seus membres, o si com català, penso que el meu país té reconeguts degudament la seva cultura, llegua i història.

Si tot això ho trobo ja fet, o no m'agrada el treball que deuria de fer, tinc altres llocs a on mirar de cercar feina.

2.-Hi han molts països al món a on tots els objectius aconseguit pel primer món, estan lluny de poder-los gaudir. En aquest camp hi ha una línia de treball típica dels maçons, que ha estat la de recolzar moviments socials que ja són endegats. Hi han moltes ONGs, organitzacions civils i plataformes, que estan treballant en els camps més diversos i que necessiten tota mena d'ajuda, des de la personal a la econòmica. Un punt i a part, mereix la possibilitat d'ajuda a les llotges autòctones que estan treballant en aquests països i que a poc que es rumii, es veurà clarament el tipus d'ajuda que poden necessitar.

Si encara no acabo de decidir-me en què dedicar els meus esforços, queden més alternatives.

3.-És tracte de que aquesta opulenta i avançada societat que hem creat, ha fet desaparèixer o disminuir els vells problemes, però també a creat de nous, i que com maçó no puc ignorar. Per posar una mica d'ordre, he fet una divisió:

-Problemes que afecten a les persones: allunyament dels valors espirituals i ètics, un consumisme desordant, i un individualisme identificat amb l'egoisme: "tot ho té de fer el govern... o qui sigui, menys jo".

-Problemes de tipus social: Ara l'opi del poble és la mala publicitat, bàsicament consistent en crear noves necessitats i nous pors (que per deficinicó, són innecesàries), i que mitjançant els potents mitjans de comunicació ha promogut un societat que la mou al consumisme desproporcionat i irracional; enganyant moltes vegades de manera clara, però igual que l'opi, l'usuari no es capaç de renunciar-hi, denunciar-la i plantar-li cara. Les organitzacions de defensa del consumidor treballen, no sempre amb èxit, per mirar de resoldre alguns d'aquests problemes.

Desinterès en la cosa pública en general. Si la majoria de la societat renuncia a defensar els seus interessos, ho farà una minoria, amb interessos propers a l'acomiadament lliure, a la pena de mort, a la jornada laboral de 60 hores setmanals, i ensenyament, sanitat, pensions i mitjans de comunicació, privats. Hi ha que vetllar per no perdre els drets socials aconseguits amb tants sacrificis.

Moviments migratoris excepcionals que creen problemes d'integració i convivència en els països receptors.

Una contaminació que està produint uns canvis mediambientals que ja comencen a ser irreversibles.

Tal com s'ha apuntat bans, hi han moltes ONGs, associacions cíviques i plataformes socials, que són els actuals moviments progressistes, als que la Maçoneria ha recolzat moltes vegades en el passat, i que ara poden jugar el mateix paper, podent col·laborant amb elles a nivell personal o de llotja.

RESUM
Continuar fent el de sempre, però adaptat-se als temps actuals, bàsicament el maçó té d'actuar en dos camps:
-En el camp intern: treballar per rebre la llum, i ajudar a que la rebin els altres germans.
-En el camp extern: Veient ja clarament les coses pel treball fet a la llotja, posar el nostre treball personal, amb, i per la societat; i això en dos àmbits:

1.-Àmbit general: recolzant moviments socials existents ONGs, Associacions civils, Plataformes de tot tipus, que complementin el que no fan els governs, i a grups que empenyin als governs a actuar en la línia d'aixecar parets, i posar cobertes al temple. En aquest apartat vindrien a parar les accions anomenades en els punts 1,2,3, vists més a dalt.

2.-Àmbit de país: Defensar la història, llengua i costums de la terra, i treballar per la integració a casa dels nouvinguts (això pot reforçar la identitat, en lloc de perdre-la), participant en totes les activitats que ajudin a la integració de la gent d'afora.

-Treballar amb les plataformes ciutadanes, en el cas nostre, tipus "Comissió per la Dignitat", o les diferents plataformes cíviques i culturals que de una forma o una altra, defensen la terra, i que moltes d'elles, van participar en la gran manifestació de "Plataforma pel dret de decidir".

-Dintre d'aquest "àmbit de país", apareix com un capítol a part, el tema de la "Xarxa de les xarxes" (Internet). Aquest nou i potent mitjà de comunicació, ja fa temps que està agafant una importància cabdal, a l'extrem que en pocs anys més, el que no estigui en Internet es podrà dir que no existeix. Una presència important de Catalunya i del català en aquest mitjà, representa no solament informar i mantenir el que fins ara s'ha aconseguit, sinó potenciar-ho de manera notable al món, sense tenir que demanar el vist i plau de cap instància superior, que històricament s'ha demostrat no massa eficaç en la defensa dels nostres interessos com país. A aquesta importantísima avantatja, hi ha que afegir-li, la que representa el no tenir que fer cap mena d'inversió (o molt petita en alguns casos)... tan sols fa falta voluntat, organització i treball; i d'això s'ha demostrat històricament, que en tenim.

No és l'objectiu d'aquest treball, entrar a fons en detalls sobre cada una de les moltes accions possibles, però a mena de proposta inicial de tasques a fer, es podrien anomenar: Col·laboració en el Projecte Núremberg de digitalització de llibres en català, incrementar i completar les entrades a Viquipèdia i Wiquipèdia (català, castellà, i anglès), traducció de programes informàtics al català (Softcatalà), mantenir i crear opinió favorable sobre Catalunya, mitjançant la participació en fòrums, localitzant punts d'atac a la nostra història, llengua i cultura, i donar respostes aclaridores, crear fòrums en català, o recolzar amb la nostra participació als que estiguin creats (el primer, sobre Maçoneria), que .cat, sigui una de les opcions oferta per la major part de les empreses professionals de venda de dominis, servidors i allotjament.

És clar que per fer totes aquestes taques no fa falta ser maçó, pero un maçó fa maçoneria fent aquestes tasques, i pot ajudar amb la seva perspectiva a llarg termini, a unir el que és dispers, i que projectes diferents, es complementin, creant una coherencia que acabin com un projecte comú.

Feina hi ha, el que manca és mà d'obra... :-)