NO N'HI HA PROU.

Penjo un article que m'agradaria haver escrit...

NO N'HI HA PROU. (d'Axis mundis)

No n'hi ha prou amb adherir intel·lectualment als conceptes generals de la Filosofia Iniciàtica. Potser aquest pugui ser un bon començament, però no n'hi ha prou amb validar racionalment aquestes doctrines, sinó que és absolutament necessari que aquestes es facin carn i sang en nosaltres, perquè esdevinguin en un element revolucionari del nostre ésser, en una autèntica "pedra de toc", un trampolí a una vida nova, més lluminosa i conscient.
Moltíssimes persones accepten i aplaudeixen els ensenyaments sagrats de la Tradició Perenne, declarant-se obertament "Espiritualistes", encara que moltes vegades la seva vida diària es contraposa a les seves creences.
D'aquesta manera, el continuar vivint com sempre, els ensenyaments deixen de ser un element transformador, passant a convertir en una càrrega,  ja que el coneixement transcendent va de la mà amb el compromís.
Per què diem que els ensenyaments poden convertir-se una càrrega? Perquè quan sabem quin és el camí a la Il·luminació i no el prenem, en el nostre interior es comença a gestar un perniciós sentiment de culpa i frustració, que ens portarà -tard o d'hora- a la infelicitat. En ocasions, es tracta d'ocultar aquesta omissió intentant demostrar als altres que sí hi ha hagut un canvi interior, adoptant costums exòtiques i omplint la llar amb desenes de trastos i ornaments "espirituals", acceptant honors, diplomes i iniciacions de dubtosa validesa per intentar viure d'una "fantasia esotèrica", una representació d'un estil de vida que ens agradaria tenir però que no ens atrevim a adoptar.
Mentre que els ensenyaments sagrats no s'encarnin en nosaltres, la divina Saviesa seguirà sent una cosa aliena al nostre ésser. De què serveix llegir i rellegir el menú sinó estem disposats a gaudir del menjar? De què serveix comprar el passatge si no estem disposats a viatjar?
L'espiritualitat no pot ser parcial, ja que en la sendera iniciàtica no s'admeten mitges tintes.
Per això, la pràctica espiritual no pot remetre a un grapat d'exercicis setmanals ni a l'assistència puntual a un ritual sagrat.
Viure espiritualment és estar les 24 hores del dia amb la mirada al cim, amb els ulls del Ànima Espiritual posats a la llunyana llum del llum d'oli de l'ermità.
En treballar, la mirada física podrà ocupar de les tasques laborals, però la mirada interna haurà d'estar al cim. Al divertir-nos, la mirada interna ha d'estar al cim. En fer l'amor, la mirada interna ha d'estar al cim. En conduir, al descansar, al practicar un esport. Sempre a dalt, sempre al cim. Vivint atentament el "aquí i ara" sense deixar de perdre de vista el cim.
Quan tot el nostre ésser orbiti al voltant d'un eix sagrat trobarem la pau interna, descobrirem el nostre propòsit i la nostra consciència despertarà de la seva letargia.
I quan això passi, ens haurem despullat de tot vestigi profà i estarem preparats per conquerir aquest cim.
Quan la llum, la vida i l'amor encarnin en el nostre ésser i inundin la nostra quotidianitat, tot serà lluminós, tot estarà pletòric de vida, tot s'omplirà d'Amor.